LES CURIOSITATS DE LA NATURA.

En aquesta pàgina hi inclourem les explicacions d'alguns fenòmens  meteorològics molt curiosos. Si tens alguna curiositat que volguessis saber, envia-la al professor i intentarem respondre-la.

Per altra banda, si en coneixes alguna i la vols fer saber a tothom, no dubtis també a enviar-la per mail al correu de l'escola del professor!!

9. (15/16) Nedar enmig de la natura.

En cinc anys s’ha multiplicat per deu el nombre d’aficionats que practiquen la natació al mar, als rius i als estanys

• 

Esport i naturalesa és un combinat de moda. La possibilitat d’estar en forma, cuidar la salut i al mateix temps gaudir d’un bon paisatge atreu cada vegada més gent. Una de les activitats que inclou aquests conceptes i que actualment té més èxit al nostre país és la natació en aigües obertes, és a dir, al mar, als rius i als estanys. “Aquesta pràctica s’ha fet popular perquè és una de les proves del triatló, però ara es practica com a esport independent. S’organitzen travessies que van d’un punt a un altre de la costa o d’un costat a un altre d’un estany”, explica Marc Caballé, gerent de Neda el Món, una empresa catalana que es dedica a organitzar travessies en aigües obertes. “En poc temps ha augmentat molt el nombre d’aficionats a aquest esport. A les primeres travessies que vam organitzar, fa 5 anys, hi participaven 100 persones i ara ja n’hi participen gairebé 1.000”. Es tracta d’un esport que practiquen tant aficionats com nedadors professionals. “La majoria són gent aficionada que s’entrena pel seu compte, però també hi ha triatletes i esportistes professionals que han nedat tota la vida a la piscina i que troben una motivació extra a fer-ho en aigües obertes”, diu el Marc, i afegeix: “Algunes travessies són competitives i d’altres són per gaudir de la companyia, el paisatge i el fet de nedar a mar obert”.

Segons Caballé, només hi ha requisits per participar en les travessies més llargues, com la que organitzen de les illes Formigues a les illes Medes, de 22 km, o la de l’Estret de Gibraltar, de 14 km, on demanen el currículum esportiu i un certificat mèdic. A les altres n’hi ha prou de pagar per inscriure’s. L’objectiu d’aquesta empresa, a més d’organitzar travessies, és cobrir totes les necessitats relacionades amb aquesta activitat. “Oferim plans d’entrenamentonline, organitzem jornades formatives d’un dia on expliquem els aspectes tècnics que s’han de tenir en compte a l’hora de participar en una travessia i també fem training camps, que són estades de tres dies on es fan entrenaments i jornades de nutrició i psicologia. Tenim una botiga on venem tot el material necessari i comptem amb un club d’aigües obertes amb gent que està federada i s’entrena a les piscines Bernat Picornell”, explica l’empresari. A part de Neda el Món, hi ha altres organitzacions dedicades a aquest esport a Catalunya com ara Marnaton, Radikal Swim, OceanMan i Swimnolimits.

8. (15/16) Un vídeo que resumeix molt bé el perquè d'aquest PIC: Save the world

El Jan Peraire de La Salle Manresa ens ha fet arribar aquest enllaç que resumeix el que estem treballant en aquest PIC. Un petit curtmetratge animat que ens fa reflexionar sobre el paper de l'home a la Terra. Mireu i reflexioneu! (Gràcies Jan!)

7. (15/16) Com es veu un eclipsi solar des de l'espai?

Dimarts, 10/3/16, a la nit hi va haver un eclipsi solar total i el Sol va quedar tapat durant una estona per la interposició de la Lluna. Aquest fenomen tan espectacular, amb un punt culminant de poc més de quatre minuts, es va veure en la màxima esplendor en parts de les illes de Sumatra, Borneo i Sulawesi i de l’oceà Pacífic. Des d’algunes àrees de Hawaii, la Xina, el Japó i Alaska es podrà observar un eclipsi parcial.

6. (15/16) Quan Mart canvià de cara

El planeta Mart es va inclinar entre 20 i 25 graus fa uns 3000 o 3500 milions d’anys. I la causa va ser la creació de la seua extensa estructura volcànica, la major del Sistema Solar. A causa de l’extraordinària massa, el dom volcànic de lava de Tharsis va produir la rotació de l’escorça i el mantell  respecte al nucli de Mart.

Fa uns 4000 milions d’anys Mart tenia una cara ben diferent de la que ara coneixem. L’hemisferi nord l’ocupava la gran plana nord mentre que l’hemisferi Sud estava ple d’altes muntanyes i cràters. Aquesta és la conseqüència de l’anomenadadicotomia marciana per la qual la part nord del planeta és més plana i profunda que la sud. De fet l’escorça del planeta és només de 32 km en les terres baixes del nord mentre que té 58 km en les terres altes del sud. Aquesta estructura va afavorir que en les primeres èpoques, quan Mart era humit, es formara el Gran Oceà Boreal, al nord, mentre que les muntanyes es trobaven al sud. Entremig, un poc al sud de l’equador, els rius que naixien al sud humit, feien un recorregut tortuós fins a desembocar en el mar del nord.

I és que l’atmosfera marciana d’aleshores no era tan minsa com l’actual que és només d’una centèsima de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera era molt més densa i permetia núvols de pluja. Mart era un planeta ben apte per a la vida, encara que no se sap si va arribar a formar-se en les aigües septentrionals del planeta roig en la mateix època en que a la Terra es formaven els primers bacteris.

En la mateixa època començaren a elevar-se els enormes volcans de Mart per formar l’altiplà volcànic de Tharsis. Allí es formaren fa uns 3700 milions d’anys els volcans més grans del sistema solar, el major del quals és Olympus Mons, d’uns 22 km d’alçada. El creixement de l’enorme dom de lava de Tharsis durant el període Noèic (fa més de 3700 milions d’anys) va tindre conseqüències dramàtiques per al planeta. En aquella època l’activitat volcànica se localitzava a uns 20º de latitud nord. Aquesta fou de llarga durada ja que continuà durant uns 500 milions d’anys (entre 3700 i 3200 milions d’anys), en tot l’anomenat període Hespèric. I com a resultat d’aquesta activitat es formà l’altiplà que coneixem de més de 5000 km de diàmetre i d’uns 12 km de gruix. Es calcula que la massa d’aquesta enorme zona volcànica és igual a 1/70 vegades la massa de la Lluna i ocupa un 25% de la superfície marciana.

Amb tanta massa desplaçada cap a un costat, lluny de l’equador, és normal que l’escorça i el mantell de Mart bascularen amb el resultat que l’eix de rotació es desplaçà uns 20 o 25 graus respecte a la seua posició original. El dom de Tharsis es situà d’aquesta manera en l’equador, assolint així una nova posició d’equilibri.

L’estudi Late Tharsis formation and implications for early Mars, de Sylvain Bouley i col·laboradors, publicat en Nature, modifica la visió del Mart primitiu. Segons aquest treball, el període d’estabilitat de l’aigua líquida que permet la formació de valls fluvials és contemporani i, molt probablement, una conseqüència de l’activitat volcànica del dom de Tharsis. La gran inclinació que Tharsis va provocar en el planeta va ocórrer després que l’activitat fluvial acabés (fa 3,5 milions d’anys) i després va donar la cara de Mart que coneixem avui. A partir d’ara, quan estudiem els primers dies de Mart, hem d’aprendre a pensar amb aquesta nova geografia.

Imatges
1.- Altiplà de Tharsis amb Olympus Mons dalt a l’esquerra. Mars Global Surveyor. NASA.
2. Una nova cronologia per al Mart primitiu. Sylvain Bouley et al.
3.- Mapa geològic de Mart.

5. (15/16) Un 'raig blau' des del cim del Bastiments

Aquest fenomen òptic, efímer i especialment rar, tan sols és pot arribar a veure en condicions de gran transparència atmosfèrica durant la sortida o la posta de sol.

Aquesta setmana, aprofitant la bonança atípica a l'alta muntanya a causa de l'anticicló, en Marc Bret i en Juanjo Diaz de Argandoña, especialistes en fotografia de fenòmens òptics, muntanyes i horitzons situats a grans distàncies, van pujar fins al cim del Bastiments, al Ripollès, per tal de contemplar i immortalitzar la sortida del sol. La seva sorpresa, però, fou la de poder contemplar un 'raig blau', un fenomen òptic extremadament rar i de molt difícil observació.

Possiblement l'inversió tèrmica històrica que ha viscut el Pirineu aquests dies va tenir-hi força a veure, ja que aquest meteor òptic necessita unes condicions concretes en les quals l'atmosfera estigui molt estratificada i sigui especialment nítida.

Com es forma un 'raig blau'?

Aquest fenomen òptic tan curiós es produeix quan el sol és a punt de sortir o de desaparèixer per l'horitzó i tan sols és visible durant uns pocs segons, talment com si es tractés d'un llamp o d'estel fugaç. Se'l coneix també amb el nom de 'llampada blava' i el seu aspecte és el d'una mena de franja blavosa que apareix damunt del sol.

El perquè d'aquest fenomen té a veure amb la dispersió de la llum solar, formada per diferents colors, cadascun amb una longitud d'ona diferent. Els raigs solars, quan entren a l'atmosfera, interactuen amb les diferents molècules que la conformen i es dispersen en totes direccions. La radiació corresponent al color blau és la que més fàcilment es dispersa i és per això que el cel mostra aquest color.

Al vespre i al matí en canvi, quan surt o es pon el sol, l'inclinació dels raigs solars fa que el gruix d'atmosfera que han de creuar aquests sigui molt major i que hagin d'interactuar amb moltes més molècules de l'aire. En aquest moment s'observen tonalitats rogenques al cel pel fet que la radiació corresponent al color vermell és la que costa més de dispersar. És per aquesta raó que el sol amb color blau -el 'raig blau- tan sols és visible en circumstàncies molt especials i de gran transparència atmosfèrica durant la sortida o la posta del sol.

El 'raig blau' no s'ha de confondre amb el 'raig verd', un meteor òptic molt similar però de diferent tonalitat i que, tot i ser rar, la seva freqüència d'observació és superior que el primer.

4. (15/16) Curiositats del colibrí

El colibrí és un dels animals que més ha despertat l’atenció de l’ésser humà. Sabeu per què? Es tracta d’un animal força curiós:

1. És l’au més petita del món.
2. És l’única au que pot volar cap a enrere.
3. És capaç de volar cap avall.
4. És incapaç de caminar.
5. El seu cor aconsegueix un màxim d’1.200 batecs per minut.
6. És l’animal vertebrat més petit de tots els que existeixen.
7. Poden mantenir-se suspesos en l’aire totalment immòbils.
8. Pot batre les seves ales fins a 80 vegades per segon.
9. Pot realitzar fins a 500 respiracions per minut.
10. Pot realitzar canvis d’adreça molt sobtats amb una precisió comparable a la d’un helicòpter.
11. Si un home consumís la mateixa quantitat de proteïnes que un colibrí en relació al seu pes, hauria de menjar 130 quilograms diaris.
12. El bec espasa té un bec que és tan llarg com el seu propi cos.
13. El seu vol és similar al de les papallones, que és considerat perfecte. Les espècies més petites poden *aletear fins a 80 vegades per segon.
14. La femella va més de 140 vegades al dia al seu niu per alimentar als petits.
15. Posseeixen un sentit del temps molt precís.
16. Els nius dels colibrís són tan petits com una goma d’esborrar.
17. També se’ls coneix com mainumby, picaflors…
18. Sempre degoten orina a causa de la seva elevada activitat.
19. L’espècie més petita, que és el colibrí colibrí de Helen o colibrí abella, habita a Cuba i mesura 5.5 centímetres.
20. Exhibeixen colors molt brillants, especialment un tipus de verd metàl·lic molt singular

3 (15/16). Laia: L'avantpassat dels homínids vivia als Hostalets de Pierola

L’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont ( ICP) presenta laLaia en societat, el fòssil de primat trobat a Catalunya, essencial per reconstruir l’ últim ancestre comú dels simis antropomorfs grans i petits. La troballa té tanta importància, que l'ha publicada la revista ' Science' avui.

Els hominoïdeus actuals són un grup de primats que inclou els simis antropomorfs de mida petita (els gibons i siamangs, que constitueixen la família dels hilobàtids) i els grans simis antropomorfs (orangutans, goril·les i ximpanzés) que, juntament amb els humans, conformen la família dels homínids.

Trenca esquemes

Sempre s'havia cregut que l'ancestre havia de ser de mida gran.

Les hipòtesis dels últims 40 anys apuntaven que l’avantpassat comú delshominoïdeus actuals seria de mida gran (d’uns 40 kg), ja que tots els fòssils de primat trobats amb característiques similars als actuals pertanyien a primats d’aquesta mida. Però segons ha explicat el doctor Salvador Moyà-Solà, director de l’ ICP, "la Laia trenca aquest esquema", ja que és el primer fòssil d’un antropomorf de mida petita que presenta característiques bàsiques dels hominoïdeus actuals. D’aquí s’extreu que el darrer ancestre comú dels hominoïdeus d’avui podria haver sigut més similar als gibons que no pas a simis com els orangutans, com es creia fins ara.

La Laia, anomenada científicament ' Pliobates cataloniae', hauria estat una femella adulta d’uns 4 o 5 quilos que va viure fa 11,6 milions d’anys, i que s’alimentava de fruits tous i grimpava per les capçades dels arbres. Els investigadors de l' ICP han descrit el nou gènere i espècie d’ hominoïdeu a partir d’un esquelet parcial compost per 70 restes fòssils trobades l’any 2011 a l’abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola, Anoia). Una zona molt rica en jaciments relacionats amb el període històric Miocè mitjà. En paraules del director de l’ Institut Català de Paleontologia, "no hi ha cap lloc a Euràsia on s’hagin trobat millors fòssils del Miocè que aquí".

2 (15/16).  TOP NATURE

Quins són els paisatges més al·lucinants i espectaculars de la Terra? Segur que n'hi ha molts!, aquí us pengem els més grans. Fixeu-vos en les dades que hi ha!

Punt més alt de la Terra

Everest: 8.848 metres.

Punt més allunyat del centre de la Terra

Monte Chimborazo. És un volcà de l'Equador de 6.384.4 metres. 

Punt més baix de la Terra

Abisme Challenfer. Al fons del a Fossa de les Marianes, (Filipines), a una profunditat de 11.055 metres!

Punt més baix de la Terra en un continent

Costa del Mar mort. Està 417 m per sota del nivell del mar.

Llac més alt de la Terra

Llac del volcà Ojos del Salado (Argentina/Xile) està situat  a 6.390 metres d'alçada. El llac navegable més alt és el Titicacaa la frontera entre Perú i Bolivia a 3.812 metres.

Glacera més alta de la Terra

La glacera de Khumbu a la vessant sudoest de l'Everest, al Nepal està entre els 7.600 i els 8.000 metres d'alçada.

1 (15/16).  Avui va d'insectes

Salt de puça

Una puça pot donar un salt cent vegades major que la seva altura. Què vol dir això? molt senzill. Imagineu-vos que vosaltres saltéssiu tant com les puces... llavors, vosatres podríeu pujar d'un salt fins a dalt de la Torre Eiffel de París. Bestial, no??

Quan ens cobraria una abella per fer mel?

Si calgués pagar el treball de les abelles per hores, la mel seria un dels productes més cars del món perquè cada insecte recorre 200.000 km i es posa en 6 milions de flors per fabricar 1 quilo de mel. Podeu imaginar la quantitat d'hores de treball que necessiten per servir a tota una famíla? Sort que les abelles no cobren que si no....?

Aquestes són les curiositats dels anys anteriors. N'hi ha de molt interessants! Us convidem a mirar-les.

1. L'ésser viu més gran del món.

Al contrari del que molta gen pensa, la balena blava no és l’ésser viu més gros del planeta: actualment hi ha el fong sapròfit comestible Armillaria ostoyae (anomenat “bolet de la mel”) que viu a un parc nacional dels Estats Units i que és, l’ésser viu més gran del planeta. Se’l coneixia des de fa algun temps, però no s’havia descobert, fins fa poc, que de lo gran i immens que era aquesta espècie de fongs, era el responsable de la mort de grans masses d’arbres perennes. Aquest fong medeix més de 5 kilòmetres de llarg i el seu pes s’estima que pot superar les 7000 tonelades.

En un cas, quan els silvicultors van tallar un arbre infectat, van descobrir en el seu interior filaments extensibles de color blanc, anomenats micelis, que extreien aigua i carbohidrats de l’arbre per a alimentar el fong.Els investigadors, recollien mostres del fong en múltiples punts en una àrea molt àmplia, i n’analitzaren els ADN; descobrint que totes pertanyien al mateix organisme.

Fins a l’agost del 2000, es pensava que l’organisme viu més gros del planeta era un fong de la mateixa espècie (Armillaria ostoyae) que cobria una àrea de 1.500 acres (600 hectàrees) descobert a l’estat de Washington. Però aleshores, experts micòlegs van suposar que si un Armillaria tan gran vivia a Washington, n’hi podrien haver més.I efectivament, acabant amb el Bosc Nacional de Malheur a les Blue Mountains de l’est d’Oregó n’hi havia un. Els investigadors es quedaren meravellats davant la gegantesca magnitud del descobriment: és creu que aquest fong cobreix una superfície total de més de 2.200 acres (890 hectàrees) i podria tenir una edat de 2.400 anys. Els científics, però, encara no han començat a estimar-ne el pes. L’Armillaria creix i s’estén, principalment, de forma subterrània. Per tant, la major part de l’organisme està sota terra i fora de vista. Ocasionalment, durant la tardor, aquest espècimen envia alguns bolets de color daurat (d’aquí el nom de “bolets de mel”) a la superfície. Aquests bolets són comestibles però, aparentment, no gaire saborosos. A causa del clima, el espores tenen dificultat per establir nous organismes, fet que ha deixat via lliure als arbres que ja existien abans.

2. Un rosegador gegant que pesava una tonelada

Un equip de paleontòlegs han descobert a Uruguai el crani fossilitzat d’un rosegador gegant que aproximadament tenia la mida d’un automòbil. L’animal era tan gran que probablement passava gairebé tota la vida semisubmergit en aigua com passa amb els hipopòtams per reduir l’estrès derivat del seu enorme pes.

Els paleontòlegs que van trobar el fòssil creuen que data de fa entre dos i quatre milions d’anys. El rosegador, batejat comJosephoartigasia monesi, va ser descobert per Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural i Antropologia de Montevideo i Ernesto Blanco, de l’Institut de Física de la capital uruguaiana, que van informar de la troballa a la revista Proceedings of the Royal Society.
Monesi pesava de mitja a una tona i els espècimens majors de l’espècie podien arribar a 2,5 tones, pesos aproximats als dels hipopòtams. L’espècie havia de mesurar uns 2 metres de llarg i 1,5 d’alt, i tenia a més un incisius de més de 30 centímetres, dels quals 10 centímetres sobresortien de la boca. Segons Blanco, les incisius, molts més grans que els necessaris en un animal herbívor, potser s’utilitzaven per enderrocar arbres o lluitar contra els animals de presa.
Sembla que la rata gegant menjava plantes aquàtiques i fruits i el seu hàbitat era normalment un bosc prop de l’aigua fresca, segons creuen els seus descobridors. A més, el rosegador compartia la terra amb felins i aus depredadores gegants que no volaven, però que arribaven a velocitats de vertigen, i de les quals el rosegador tenia, potser, que protegir a les seves cries.
El crani pertany a un tipus de rosegadors que inclouen l’actual paracaná i que durant els períodes miocè i pleistocè del planeta, ara fa entre 2 i 23 milions d’anys, van patir una explosió en la seva evolució que va donar lloc a moltes espècies que viuen avui dia en diferents països d’Amèrica del Sud.

3. El material més resistent, creat per la naturalesa

El material més resistent de tots, creat per la naturalesa, és la teranyina.

Una teranyina és una estructura construïda per una aranya amb la seda produïda per les fileres de les glàndules sericígenes que posseeix al final de l’abdomen. Tenen la funció de ser un parany, una trampa, per detectar i capturar les seves preses; en determinats casos també els serveix d’habitacle i de protecció davant determinats depredadors.

Els tipus de teranyina depenen, en part, del tipus de seda que produeix l’animal. Les aranyes tenen diferents glàndules localitzades a l’abdomen que produeixen els fils de seda. Cada glàndula produeix un fil per a un propòsit especial. S’han identificat set tipus de glàndules sericígenes diferents, encara que cada espècie d’aranya posseeix només alguns d’aquests tipus, però mai els set simultàniament.

Elàstica i estable, a igualtat de pes, la teranyina és cinc vegades més resistent que l’acer, amb qualitats addicionals. La seva seda és tan fina que si un fil donés la volta al món pesaria menys de 500 g i per trencar-se sota el seu propi pes hauria de tenir 80 km de llarg.

Probablement la primera seda que va desenvolupar l’aranya va ser per protegir els seus ous, en estendre fils sobre la terra que habitava. Amb el pas de milions d’anys, van venir altres invents. Una seda summament resistent, produïda fins a dos metres per minut, li va permetre llançar-se a l’espai i fer acrobàcies, la qual cosa va ampliar el seu radi d’acció. Després van venir estructures més complicades.

Les glàndules de l’abdomen de l’aranya es van adaptar per produir fibres més especialitzades. Sobre les cordes estructurals va poder construir espirals d’una fibra que es deforma, absorbeix l’impacte i torna lentament, la qual cosa evita que la presa reboti simultàniament; les cordes estructurals vibren per informar a l’aranya sobre la captura.

4. Les serps i la hipnosi

“Mira’m als ulls; als dos ulls a la vegada”… Amb aquestes paraules la serp Kaa cerca desesperadament hipnotitzar aMowgli a la pel·lícula “El llibre de la selva”.Doncs bé, això és erroni, no el que Kaa intentés hipnotitzar a Mowgli, sinó que en realitat cap serp no és capaç d’hipnotitzar les seves preses com es creu, en realitat, la majoria ni tan sols poden veure-les bé.La raó d’aquesta mirada tan “especial” que sembla estar controlant la voluntat de l’animal que té davant és una de molt més natural: les serps manquen de parpelles, no poden parpellejar, la qual cosa els obliga a mantenir els ulls sempre oberts.

Aquesta és també l’explicació per la qual les serps sembla que sempre estan despertes i no dormen mai, però sí que ho fan, però clar, dormen amb els ulls oberts ja que en mancar de parpelles no els poden tancar.

Un altre mite és el dels “encantadors de serps”, tan típic en zones com l’Índia. També és fals que aquests hipnotitzin la serp. En realitat, les serps són sordes. Llavors com poden ser hipnotitzades pel so d’una flauta?…

Les serps no es calmen per la música de la flauta, sinó pel moviment suau de l’instrument. L’encantador de serps mou d’un costat a un altre la flauta lentament, i la serp segueix aquest moviment amb el cap, “en aparença hipnotitzada”, però en realitat és la forma en la qual una serp observa millor a un objecte en moviment i que pot ser-li potencialment perillós. En no percebre un perill immediat, l’animal no ataca, però  per precaució segueix amb la vista el moviment de la flauta.

5. Saps què és la dendrocronologia?

Des de petits ens han explicat que contant els anells del tronc dels arbres pots saber-ne l’edat. I així és, la majoria dels arbres sumen cada any un anell als seu tronc. Però això no passa en totes les plantes que presenten fusta del món, ja que ens trobem en algunes que creixen contínuament (per exemple en la selva tropical) i en altres que produeixen més d’un anell a l’any (sobretot en zones on l’estiu és molt sec).El tronc d’un arbre presenta diferents anells que depenen de varis factors com són el principi i final del període de creixement, el clima, les competències, la contaminació, etc. I en la mesura que aquest li influeixen d’un any al l’altre varia l’amplada de l’anell. Com a conseqüència, el tronc es forma per una seqüència d’anells estrets o amples. La ciència que estudia i intenta entendre aquestes seqüències s’anomena dendrocronologia. La dendrocronologia (del grec dendros, arbre, i cronos, temps), és en sentit ampli, la ciència que data els anells anuals de creixement dels arbres. Dit d’una altre manera, és el conjunt de mètodes que tenen com a objectiu la identificació dels anells de creixement anual en els arbres i l’assignació de cada un d’ells, de forma precisa i inequívoca, a un any concret en un calendari absolut, en que l’últim any és el present.Es basa en el principi dels anells dels arbres formats sota condicions semblants (en la mateixa estació i en llocs propers) han de mostrar característiques comunes. Per tant, s’ha d’observar entre arbres una sincronia en els anells formats al llarg de la seva vida.La interpretació més directa relaciona el gruix dels anells amb el clima. Així, els anys en que el clima ha estat favorable, l’arbre creix més i els anells són més amples, mentre que quan l’any és sever, l’arbre no creix tant i l’anell és més estret. Els anells dels arbres ens permeten situar el present en un context històric, entendre millor els processo i les condicions mediambientals actuals, i millorar la comprensió de possibles processos mediambientals futurs. Les primeres observacions que van relacionar els anells dels arbres amb el clima es remunten al segle XV i va ser Leonardo de Vinci qui va fer una primera correlació entre les precipitacions i els anells anuals.

6. La cotorra de kramer (Psicuttacula krameri) a les nostres ciutats.

Actualment la meitat de la població humana viu en ciutats i aquests ambients estan augmentant ràpidament. Aquest creixement contribueix al canvi dels ecosistemes naturals i agrícoles donant lloc a la pèrdua i fragmentació de l’hàbitat natural i la biodiversitat nativa canvia i disminueix. Això està portant a considerar els paisatges urbans en els treballs dels investigadors conservacionistes. La  biodiversitat d’aquests paisatges, i especialment en aus urbanes, ha demostrat que la riquesa d’espècies al llarg d’un gradient d’augment de l’urbanització tendeix a disminuir amb l’augment de l’urbanització.

No anant més lluny, si ens fixem en el nostre medi urbà, tan en parcs i jardins com  en carrers podem contemplar un cert número d’aus que conviuen amb nosaltres. Algunes d’aquestes espècies són autòctones que, han trobat un espai més avantatjós per a la seva supervivència en la ciutat (illa tèrmica, font d’aliment segura, poca presència de depredadors naturals, etc.) que en el medi natural.

Altres aus que es poden veure ocasionalment en les nostres ciutats són exemplars d’avifauna exòtica. Es tracta d’exemplars que s’escapen de gàbia o zoològics, com per exemple la cotorra de kramer (Psittacula krameri), que ha aconseguit sobreviure i reproduir-se en llibertat, apareixent així una nova espècie en el cens ornitològic.

L’extensió de les espècies exòtiques invasores es reconeguda com una de les amenaces més grans per al benestar ecològic i econòmic del planeta. Aquestes normalment tenen un efecte nociu sobre la biota nativa a través de la competència, depredació, herviboria, alteració de l’hàbitat, malalties i efectes genètics (hibridació)

 La cotorra de collar o de Kramer és una espècie invasora present a moltes ciutats catalanes. Els individus són sedentaris, es distribueixen per agregació i concretament a Girona es poden observar principalment al centre urbà, en menor quantitat al parc de la Devesa i, només ocasionalment, a l’àrea urbana perifèrica. En les àrees on viu pot trobar una gran quantitat d’aliment, procedent de plantes exòtiques, i disposa d’un elevat nombre d’arbres per nidificar sense haver de competir amb espècies natives. Malgrat tot, la seva abundància està limitada per la disponibilitat de cavitats.

La cotorra de Kramer és un ocell que es comporta com un urban exploiter tant pel que fa a alimentació, estatus migratori, comportament social i territorialitat. Però el fet de que encara requereixi de vegetació per nidificar indica que l’espècie actua com un urban adapter.

7. La marmota alpina

Si demanem informació sobre les marmotes als avis que antigament pasturaven els ramats arreu dels Pirineus tindrem la sorpresa que, molts d’ells, no en saben pràcticament res, i no és d’estranyar, ja que la reaparició de la marmota a la serralada és relativament recent. La troballa de restes fòssil d’aquesta espècie en diferents jaciments arqueològics en demostra l’antiga presència. No obstant així, es calcula que al final del pleistocè, ara fa uns 15.000 anys, les marmotes de les nostres contrades s’extingiren totalment. El motiu fou, segurament, un augment important d les zones arbrades arreu del Pirineus, cosa que en reduïa l’hàbitat favorable i les feia molt més vulnerables als predadors.

No és fins a l’any 1948, quan un caçador i naturalista francès, Marcel Couturier, va decidir introduir marmotes novament als Pirineus. Les marmotes utilitzades per aquesta introducció provenien dels Alps, i el principal motiu del seu alliberament va ser el de desviar l’atenció i reduir la predació que exercia l’àguila daurada sobre els cabrits d’isards, introduint-hi una nova i “suculenta” presa potencial. Més tard, des del Parc Nacional dels Pirineus a França, es va reforçar aquesta introducció justificant que la marmota podia servir per proveir d’aliment l’amenaçada població d’ós bru dels Pirineus. Sigui com sigui, fins a l’any 1983, s’estima que s’havien alliberat al Pirineus francès uns 500 exemplars, però com que la marmota prefereix els vessants sud de les muntanyes, cap a finals dels seixanta, la major part ja s’havia desplaçat cap al territori peninsular.

En només cinquanta anys, la marmota s’ha expandit pràcticament per tota la serralada pirinenca, passant per Navarra, fins al Ripollès, i ha augmentat exponencialment la seva població de les 500 originalment alliberades, fins a més de 10.000 exemplars, segons les últimes estimacions.

Aquesta capacitat d’expansió es deu principalment a la gran quantitat d’hàbitat favorable existent actualment i, sobretot, a la poca pressió que hi exerceixen els seus predadors: l’àguila daurada, la guineu i possiblement el llop.

8. Perquè es torna negra la fruita després d'haver-la tallat?

Doncs bé,  l’oxigen introduït en el teixit malmès reacciona amb les substàncies presents i provoca el seu ennegriment. Quan hi ha oxigen en les cèl·lules del teixit, l’enzim polifenoloxidasa (PPO) resident als cloroplasts (punts que contenen clorofil·la i dirigeixen la fotosíntesis) oxiden ràpidament els compostos fenòlics que estan en els teixits de la poma i la converteixen en o-quinonas. Aquestes substàncies incolores s’agreguen per si mateixes en polímers o reaccionen amb aminoàcids o proteïnes per formar en el teixit de la fruita productes secundaris de pigmentació foscaPer evitar-ho, podem limitar la acció oxidant de la polifenoloxidasa o disminuir l’acció de substrats al que s’adhereix l’enzim. Banyant amb sucre o xarop les pomes acabades de tallar es redueix la difusió de l’oxigen i, per tant, la reacció serà més lenta. També retarden la decoloració els sucs de llimona o de pinya, ambdós rics en antioxidants. Els enzims citats es poden inactivar per calentament (així es modifica la textura). L’efecte descrit no és exclusiu de les fruites. La polifenoloxidasa existeix en casi tots els teixits vegetals i també en bacteris, animals i fongs. En realitat, aquest reacció per PPO no sempre és indesitjada. El color del té, cafè i cacau provenen de l’acció enzimàtica produïda per PPO durant l’elaboració.

9. Com construir nius d’ocell amb tetrabriks?

La construcció de caixes niu de cara a facilitar l’increment de poblacions d’ocells passeriformes insectívors i, en conseqüència, el control de poblacions d’insectes (molts d’ells vectors de propagació de diverses malalties) és un projecte de màxima actualitat.

Per què proposem la construcció d’aquestes caixes amb tetrabriks? D’una banda, treballar amb aquests recipients és molt més fàcil que fer-ho amb fusta (que és el material més utilitzat per aquests tipus de construccions). La fusta obliga a utilitzar eines de tall que suposen un perill potencial elevat en mans d’alumnes de Primària. Per treballar amb tetrabriks només ens caldrà, com a eina de tall, unes tisores. A més, el tetrabrik està format per diferents materials (és un envàs multicapa) que ens aporten unes propietats interessants: un 75% és cartró, que li proporciona rigidesa; un 20% és polietilè, que proporciona estanqueitat; el 5% restant és alumini, metall completament opac. La combinació d’aquests tres materials (un, orgànic, el segon, plàstic i l’últim, metàl·lic) ofereixen a les caixes l’estabilitat necessària perquè sigui viable com a estança per a moixons.

Tot seguit expliquem el procés de construcció de les caixes.

Cal disposar d’aquest material: Un tetrabrik buit, cinta adhesiva, un regle, unes tisores de punta afilades, filferro amb recobriment de plàstic, paper d’embalar de color marró o verd i paper adhesiu transparent.

I cal seguir els passos següents

1. Agafar el tetrabrik, que ha d’estar buit i ben net, i fixar l’extrem per on sortia el líquid que contenia amb cinta aïllant. Ha de quedar ben tancat.
2. Retallar un cercle de 3 cm de diàmetre a uns 5 cm (com a mínim) de la base d’una de les cares amples del tetrabrik. Aquest serà l’orifici d’entrada dels ocells.
3. Fer quatre foradets ben petits a la base del tetrabrik perquè facin de desguàs.
4. Folrar el cartró amb paper d’embalar d’un color semblant al del medi natural on és previst penjar la caixa niu. Els tons verds i marrons són els més adequats.
5. Folrar el tetrabrik, però ara amb el paper adhesiu que dotarà la caixa niu de la impermeabilitat que necessita. Si no ho fem, l’aigua de la pluja farà malbé, en poc temps, el paper d’embalar amb què prèviament s’ha folrat la caixa. S’ha de recordar de foradar el paper d’embalar allà on hi havia els forats de desguàs.
6. Foradar la part superior del cartró de manera que hi pugui passar un tros de filferro amb recobriment de plàstic. Cal fer sortir el filferro per l’orifici d’entrada de la caixa per poder doblegar-ne un parell de centímetres de l’extrem, que evitaran que s’escapi un cop penjat. El filferro ha de tenir una llargada d’un metre, aproximadament. Per l’extrem superior, el que penjarà d’una branca de l’arbre triat, cal doblegar-ne un altre tros, de manera que s’adapti a la branca en qüestió.

Una vegada tenim la caixa a punt, cal penjar-la (sense prémer gaire el filferro, per no malmetre la branca) perquè s’hi pugui instal·lar un passeriforme. L’entrada de la caixa s’ha d’orientar entre el sud i el sud-est (tenim 45° de marge). D’aquesta manera s’evita l’entrada directa de vents que poden ser molt empipadors i constants com per exemple la tramuntana, que ve del nord. La caixa niu ha de quedar situada a més d’un metre del tronc de l’arbre i a uns 5 metres d’altura. D’aquesta manera quedarà protegida dels possibles depredadors.

 No s’ha d’oblidar el control anual que garanteix el màxim profit de la caixa niu. A final d’estiu o principi de tardor, les cries que hagin pogut néixer a la caixa niu ja han marxat, juntament amb els seus progenitors. A l’hivern segur que no hi són. És el moment, doncs, de despenjar la caixa niu per netejar-la i deixar-la a punt per a la primavera següent, quan torni la mateixa parella d’ocells, que recorden on van fer el niu, o una altra. Si no netegéssim la caixa niu, cap parella que no fos la de l’any anterior l’ocuparia, perquè en trobar-la bruta (restes de molsa, fullaraca, branquillons, cordills, trossos de roba, etc., que fan servir per preparar el niu dins de la caixa) es pensaria que ja està ocupada i no s’hi quedaria.

Calendari de control de la caixa niu:

• Gener: Penjar la caixa niu.
• De febrer a agost: Observar si hi entren i surten ocells.
• Desembre i gener: Recuperar la caixa niu i netejar-la.

     10. On hi fa més fred, al Pol Nord o al Pol Sud?

    
    Al Pol Nord la temperatura mínima que s’ha registrat és de -70 graus centígrads. Si això ja resulta esgarrifós, espereu a saber la del Pol Sud per caure de cul: -89,6 graus centígrads!!

    Es va registrar el 21 de juliol de 1983 en l’estació russa de Vostok a una altitud de 3.400 metres.

    El Pol Sud és més fred que el Nord i la raó és senzilla: el Pol Nord és, en la seva immensa majoria, un mar gelat (l’Oceà Àrtic) i el Pol Sud és un continent gelat (l’Antàrtida).

    L’aigua absorbeix el 95% de les radiació solar que incideix i reflecteix tan sols un 5%. Per la seva banda, la terra reflecteix fins a un 35% de les radiacions. És a dir, els oceans absorbeixen més calor que els continents i, així, és més difícil aconseguir temperatures baixes.

    D’altra banda, la superfície de gel que es forma al Pol Sud és gairebé vuit vegades més gran que en el Nord.
    
    A més, durant l’hivern austral, l’Oceà Glacial Antàrtic es gela gairebé íntegrament, duplicant la grandària de l’Antàrtida, i reflectint el 80% de la radiació que hi arriba.

    Però aquesta radiació escalfa menys, perquè arriba amb una inclinació més gran que en el Pol Nord perquè quan és hivern al sud, la Terra es troba mes lluny del Sol que quan és hivern al Pol Nord.

    En definitiva, el Pol Sud té totes les paperetes geogràfiques per ser el lloc més fred de la Terra.

     11. Per què es diu així l’arc de Sant Martí?

      

    L’arc de Sant Martí, pont de Sant Martí, ratlla de Sant Martí, arc de Sant Joan, arc iris, arc del cel o iris (cultisme) és un fenomen òptic que consisteix a fer visibles, al cel, tots els colors de l’espectre de la llum (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat) quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d’aigua en suspensió en l’atmosfera.

     La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d’apreciar-ho. El valor de 138º implica que l’arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l’observador està situat entre el Sol i les gotes d’aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.

         A la Bíblia només es diu que l’arc de Sant Martí és el símbol que disposà Déu després del diluvi com a aliança entre ell i la humanitat.
Però, per què Sant Martí? Coses de la literatura popular. El mite diu que va fer una juguesca amb el diable per veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. Sant Martí el va fer de vidre, de set colors brillants. El dimoni el va fer més petit, més a poc a poc i de colors més difusos; a més, el va fer de gel, que es va desfer mentre se’l miraven. D’aquesta manera el relat incorpora l’aparició, molt freqüent, del que es coneix com a “arc secundari”. Aquesta llegenda sembla que fou recollida a la primeria de principis del segle XX a l’àrea de l’Empordà.

      Com a signe de pau, apareix en la Bandera de la pau o Bandera de l’Arc de Sant Martí, molt popularitzada arran de les manifestacions contra la guerra d’Iraq; en el vaixell de Greenpeace (Rainbow Warrior, en anglès, Guerrer de l’Arc de Sant Martí) i en la bandera gai com a reinvindicació del moviment LGBT. També està present en la bandera inca.

      Els budistes anomenen Arc de Sant Martí a l’estadi mental previ al nirvana, simbolitzant l’alegria suprema (per la reunió de tots els colors). Per contra, per als japonesos és símbol de mala sort, un presagi, per la similitud de la seva forma amb una serp, animal maleït.

    12. Per què les plantes tenen flors?

         Per sobreviure, cada planta ha de reproduir-se, o crear noves plantes. Moltes plantes tenen flors per poder produir, en el seu interior, llavors que després es convertiran en noves plantes.

        Les flors contenen la part femenina i la masculina de les plantes i ambdues són necessàries per produir llavors. Algunes flors poden contenir en si mateixes els òrgans masculí i femení. Altres tenen l’un o l’altre.

         La part masculina genera una pols molt fina anomenada pol·len, que és el que ens fa esternudar quan pateixes al·lèrgia. Per produir una llavor, el pol·len ha d’anar de la part masculina a la femenina. Això s’anomena pol·linització. Però, si les plantes no es poden moure, com pot el pol·len anar de la part masculina d’una flor a la part femenina d’una altra flor?

       Les plantes tenen diversos ajudants per transportar el pol·len. Els principals són els insectes, com les abelles o les papallones, i el vent. Quan els petits animalons es posen damunt la flor per alimentar-se, el pol·len s’adhereix a la seva pell. Al visitar una altra flor, una part de la pols cau i si arriba a la part femenina de la flor, podrà formar-se una llavor.